Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 - Palma de Mallorca, 1922)

trans.gif (43 bytes)
trans.gif (43 bytes)
spain.gif (899 bytes)
 


blank.gif (49 bytes)

grog1.gif (890 bytes)   grog3.gif (888 bytes) blank.gif (49 bytes)
 
costa_llobera.jpg (8557 bytes) Poeta, traductor, orador i prosista nascut en Pollença (illa de Mallorca) al 1854, fill d'una família de rics propietaris rurals. Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Palma (1866-1871), on va tenir com a mestre Josep Lluís Pons i Gallarza, que li va inculcar l'humanisme clàssic. Va estudiar Dret a Barcelona (1872-73) prosseguint els estudis a Madrid (1875-77). El 1873 va publicar la seva primera poesia, La Vall, a la Revista Balear, i encara que en principi no en era partidari, va participar en els Jocs Florals de 1874 obtenint l'accèssit a la viola amb La primera llàgrima. El 1875, va escriure El pi de Formentor, peça cabdal de la poesia catalana que no obstant això ni va ser ni esmentada en els Jocs Florals de 1878. Va viatjar a París on es va introduir en la lectura de poetes francesos i italians que li van deixar la seva empremta. El 1885 va publicar Poesies. Va llegir els autors clàssics, particularment Virgili i Horaci, i va publicar Oda a Horaci (1885). En aquesta època se li va manifestar la seva vocació religiosa i va anar a estudiar a l'Universitat Gregoriana de Roma (1885-1890), on s'ordenà sacerdot, doctorant-se en Teologia. En aquells anys va escriure poemes en castellà que van ser arreplegats en Líricas (1899).
De tornada a Mallorca al 1890 va escriure tres poemes narratius: La gerreta del catiu (1895), Castell del Rei (1896) i La maina (1897), que constitueixen el volum de caire romàntic De l’agre de la terra (1897). Al 1900 escriu el gran poema narratiu La deixa del geni grec, amb el que va guanyar l'Englantina en els Jocs Florals de Barcelona de 1902. El 1902 és anomenat Mestre en Gai Saber a Sant Martí del Canigó. El 1903 va editar Tradicions i fantasies, mentre que al 1904 va presidir els Jocs Florals de Mallorca i també va pronunciar la conferència La forma poètica a l'ateneu Barceloní, on rebutja tant la poesia basada només en la inspiració, així com la tendència massa retòrica i parnassiana, proposant en el seu lloc una harmonia entre la forma i el contingut.

En 1906 va publicar Horacianes, amb el que va obtenir un clamorós èxit a Catalunya. Aquell mateix any va pronunciar el discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona i va intervenir al Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 va publicar noves Poesies, una recopilació de les seves anteriors, ampliada amb moltes d'altres inèdites.

Com a resultat d'un pelegrinatge a Palestina, el 1908 va publicar Visions de Palestina, inicialment anomenades Croquis d’Orient. Es tracta d'una recopilació de 26 odes en prosa, en les quals va adaptar el versicle hebreu a la llengua catalana. El 1909 va ser nomenat canonge de la seu de Mallorca. Els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona pareix que li van influir profundament, doncs des de llavors només va publicar dos exercicis de Via-Crucis (1907 i 1908) i els Sermons panegírics (1916).

També va traduir al català textes de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Víctor Hugo, Lamartine, els Himnes, de Prudenci, així com novel·les del francès Reynés Monlaur al castellà: Después de la Hora Nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas.

En 1921 va pronunciar al Museu Diocesà la que seria la seva darrera conferència: Dant Alighieri i la seva obra, ja que el 16 d’octubre de 1922, mentre estava predicant un panegíric de Santa Teresa de Jesús, va caure fulminat a la trona.

 
EL PI DE FORMENTOR
 
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
 
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
 
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
 
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
 
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
 
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.
 
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
 
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

 

 
grog2.gif (888 bytes)   grog4.gif (888 bytes)
 blank.gif (49 bytes)
trans.gif (43 bytes)

 trans.gif (43 bytes)Grup d'Estudis Astronòmics      

trans.gif (43 bytes)
 blank.gif (49 bytes)