LES ERUPCIONS DE LA SEB  

 

 

La Banda Equatorial Sud (SEB) de Júpiter, que s'estén entre les latituds 10°S i 20°S, és notable perquè alterna periòdicament els comportaments de zona i de banda amb el pas d'una a una altra mitjançant una fenomenologia ben establerta: Peek (1958), Rogers (1995), Sánchez Lavega i Gómez (1993 i 1996). Aquests dos últims autors van tipificar cada etapa del cicle d'activitat de la banda d'acord amb la següent seqüència:

SEBF. Esvaïment de la banda que adquireix l'aspecte de zona.

SEBD0 . Esclat d'activitat en una o més longituds, però circumscrita a una mateixa latitud.

SEBD. Desenvolupament de l'expansió zonal de la pertorbació a escala planetària.

SEBD1. Propagació de l'activitat , acompanyada moltes vegades amb la formació de noves pertorbacions a les zones contigues, a la STrZ donant origen a una STrZD entre els 20°S i 26°S, així com a l'EZs (entre 5°S i 10°S).

SEB. Aspecte típic de banda amb dues components ben diferenciades.

sebdcicle.gif (12478 bytes)

Cicle d'activitat de la SEB d'acord amb Sánchez-Lavega i Gómez (1996).  


El pas de SEBF a SEBD0 i SEBD se'l coneix com a
erupció o reanimació de la SEB. A més a més, entre els estats SEBD i SEB en ocasions també poden haver-hi erupcions menors que afecten a una regió concreta, però no a la totalitat de la banda. A les primeres se les coneix com a erupcions Major i a les segones Minor o secundàries. Des de 1919 fins a 1993 s'han desenvolupat 14 erupcions major: 1919, 1928, 1937, 1943, 1949, 1952, 1955, 1958, 1962, 1964, 1971, 1975, 1990 i 1993. A més a més, algunes d'elles van ser múltiples, com 1943 (dos focus), 1971 (2 focus), 1975 (4 focus) i 1990 (2 focus). Dignes de menció van ser també les minor de 1979, 1985A i 1985B, així com les de 1986 i 1998.

És de destacar que diverses de les erupcions dels últims temps van ser descobertes des de Catalunya (totes des descobertes a Espanya): 1975A (independent per Reese als USA i J.M. Gómez), 1975B (J.M. Gómez), 1975C (M. Cortès) i 1993 (J.M. Gómez i J. Juan).

 

Esquema mostrant la morfologia i la dinàmica d'una SEBD (Sánchez Lavega i Gómez, 1996). Les fletxes indiquen els moviments, la línia sinuosa roja és el perfil de vents per a aquesta regió determinat per Limaye a partir de les observacions de Voyager. La lletra W assenyala el punt de l'esclat de l'erupció i el vòrtex amb les sigles GRS la Taca Roja. Els quadrats blaus acoten els marges en velocitat i latitud observats en diverses SEBD per a cada una de les branques de la pertorbació. Mentre que la velocitat zonal dels vents al lloc inicial de l'erupció és pròxima a zero respecte al Sistema III, els límits nords i sud de la SEB vénen donats per sengles regions on existeix una forta cizalla de vents. Això explica la forma de les columnes i com, al ser arrossegades pels vents, donen origen a la SEBn i SEBs. Quan la pertorbació ultrapassa els seus límits longitudinals, pot donar origen a una STrZD pel sud, o a activitat pel nord, a l'EZs.


Fases d'una SEBD
La SEBD de 1993

 


 

Velocitat i latituds planetogràfiques mitjanes de les branques de la SEBD

BRANCA (u) m/s Latitud Latitud (extrems)
SEBnD 91.1 ±17,4 8,9°S 7,3°S a 10,2°S
SEBZD 21,7 ±6,8 12,6°S 11,1°S a 15,7°S
SEBsD -53,°1 ±10,9 19,4°S 18°S a 22°S
SEBD (lloc de l'erupció) -3,2° ±2,8 15,2°S 14.5°S a 15,5°S
SEBD secundàries (lloc de l'erupció) 7,8° ±4,5 15,2°S 14,5°S a 15,5°S
SEBn secundàries 40,0 ±1,4 11,0°S 10,9°S a 11°S


Origen de les SEBD

A partir del fet de que la fase de SEBF no dura més de tres anys, la qual cosa és també el valor de la constant de temps radiativa en els nivells de l'atmosfera entre 300-600 mbar, Sánchez Lavega i Gómez (1996) van descriure el següent escenari per a una SEBD: quan les components de la SEB són dèbils i la SEBZ mostra un aspecte de zona de color blanc, és perquè existeix una coberta ennuvolada més alta. L'apantallat de la radiació infraroja interna del planeta en aquestes latituds, junt amb el fet que el cim ennuvolat blanc ocasiona una major reflexió de la radiació solar, ha de produir un escalfament dels núvols per sota i un major refredament pel damunt. Al modificar l'estabilitat estàtica, aquest mecanisme hauria de conduir a unes condicions d'inestabilitat, donant lloc a una convecció humida en els núvols d'aigua més baixos. El cim d'aquesta columna convectiva seria el núvol blanc inicial de la SEB0, que situat per damunt  dels núvols de la zona, donaria lloc a una inestabilitat o turbulència que s'extendria per la SEBZ, probablement en forma d'ona o pols, dissipant els núvols blancs que cobreixen la zona mitja de la SEB. A poc a poc, l'estat de turbulència aniria minvant, permetent que de nou es formés la coberta de núvols blancs, amb el que es reiniciaria el procés.
 


 

Bibliografia

puntet.gif (63 bytes)J. Dragesco, J.M. Gómez, M. Alecsescu, L'Astronomie 94, 115 (1980)

puntet.gif (63 bytes)B.M. Peek, The Planet Jupiter, Faber and Faber, London (1958).

puntet.gif (63 bytes)J.H. Rogers, The Giant Planet Jupiter, Cambridge University Press (1995)

puntet.gif (63 bytes)Sánchez-Lavega., A., Gómez, J.M., Miyazaki, I., Lecacheux, J., Colas, F., Laques, P., The Life Cycles of the Jovian SEB and New Phenomena Observed during the April 1993 Outburst, Bulletin of the American Astronomical Society, 25, nº 3, 1993.  

puntet.gif (63 bytes)A. Sanchez-Lavega, J.M. Gomez, The South Equatorial Belt of Jupiter, I: Its Life Cycle, Icarus 121, 1-17 (1996)

puntet.gif (63 bytes)A. Sanchez-Lavega, J.M. Gomez, J. Lecacheux, F. Colas, I. Miyazaki, D. Parker, J. Guarro, The South Equatorial Belt of Jupiter, II: The Onset and Development of the 1993 Disturbance, Icarus 121, 18-29 (1996).

 


planetes.gif (2293 bytes) mapaweb.gif (1879 bytes) inicial.gif (2093 bytes)