TEMPESTES EQUATORIALS A LA DÈCADA DELS 90   


La GWS de 1990 va romandre activa des que va aparèixer a finals de setembre d'aquell any fins que Saturn va deixar de ser observable per la seva proximitat al Sol. Quan es van reprendre les observacions al 1991, encara romanien alguns nuclis blancs, però la turbulència va anar disminuint ràpidament, per més que al 1992 encara s'observava alguna resta que tal vegada podia haver tingut el seu origen, o ser conseqüència, de la GWS. En qualsevol cas, a la dècada dels 90 sempre es va observar algun tipus d'activitat (i autèntics esclats) a l'equador del planeta, que va restar molt de tenir l'aspecte plàcid d'abans de la GWS de 1990.

Aspectes de Saturn. Esquerra el 13 de juliol de 1992. Dreta, 13 de juliol de 1993 (Pic du Midi).


Les tempestes equatorials de 1994

Durant la primera meitat de 1994, la Zona Equatorial de Saturn va mostrar únicament unes bandes fosques i tot semblava indicar que els efectes de la GWS s'havien dissipat per complet. No obstant això, de forma inesperada, el 13 de juliol va aparèixer una taca clara entre dues bandes equatorials, que ràpidament va anar augmentant de grandària i intensitat, però sense arribar en cap moment a ser equiparable a una GWS. Cal indicar que aquest tipus d'activitat era del tot nou per als investigadors, doncs mai en el passat havia sigut enregistrat un fenomen d'aquest tipus.

Afortunadament, no ens va agafar d'imprevist, perquè en aquelles dates els membres de l'equip de planetologia estàvem amb el telescopi d'1 m de l'Observatori de Pic du Midi prestos a seguir els impactes del cometa Shoemaker-Levy 9 amb Júpiter, i cada nit es realitzava una patrulla rutinària de Saturn, per la qual cosa vem ser els primers observadors del món en detectar la nova tempestat i d'alertar a la resta de la comunitat científica.

Esquerra, 13 juliol 1994, inici de la tempestat equatorial. La imatge del centre es correspon al 28 de juliol i la tempestat ja estava plenament desenvolupada. La taca brillant que s'observa en el pol correspon al satèl·lit Dione en trànsit pel davant del planeta. A l'esquerra, la mateixa regió la nit del 2 al 3 d'agost. Noteu que l'aspecte de la pertorbació a penes havia canviat (F. Colas, J.M. Gómez, P. Laques, J. Lecacheux, A. Sánchez-Lavega) T - 1 m, Ob. Pic du Midi). NOTA: en totes les imatges d'aquesta pàgina s'ha conservat l'orientació clàssica de les imatges telescòpiques, és a dir, amb el Sud a dalt i el Nord a baix.

 

La tempestat es va iniciar cap a la latitud 9°N i bàsicament el seu aspecte era d'una taca blanca davantera que precedia en uns 40° a la taca o nucli principal, d'uns 15 graus d'amplada, que al seu torn estava contornejada a l'est, Sud i Nord per detalls foscos que configuraven una espècie de badia, seguits a uns 37° per una altra taca blanca de dimensions molt inferiors. A més a més, no va ser única, sinó que a les antípodes del planeta, a uns 180 graus es va formar una altra tempestat del tot semblant a la primera. La zona pertorbada va arribar a estendre's entre les latituds 3° i 27°N i en ocasions fins i tot més enllà, doncs certs traços van ser visibles en ocasions per damunt de les latituds ocultades pels anells.

Trànsit d'un dels dos nuclis principals de la tempestat el 10-11 de setembre en llum roja. La zona pertorbada distorsiona la banda equatorial i crea una badia blanca amb un aspecte que recorda a la badia de la taca roja de Júpiter (J.M. Gómez, T - 0.4m, Ob. De Mollet).


008a.gif (8522 bytes)  animació 50 Kb

 


planetes.gif (2293 bytes) inicial.gif (2093 bytes) continua.gif (1784 bytes)

mapaweb.gif (1879 bytes)