La Pertorbació Tropical Sud

 

Una Pertorbació Tropical Sud (STrZD) es pot descriure com un enfosquiment de la STrZ que està comprés entre dos extrems còncaus o en forma de columna corbada que uneixen la SEBs amb la STB. De fet, no té un aspecte únic sinó que pot dependre de molts factors, com poden ser el lloc on s'inicia, el desenvolupament que té, l'aspecte de les regions circumdants, etc. Normalment la regió pertorbada va acompanyada d'un esvaïment de la STB o d'un desplaçament d'aquesta banda cap a l'interior de la STrZ.

La primera ben documentada i més famosa d'elles va ser la STrZD de 1901-39. Al llarg de la seva existència va mostrar diversos aspectes, des d'una zona molt intensa, amb detalls interns, a diversos extrems còncaus, o simplement va ser com una espècie de vel que enfosquia lleugerament la STrZ, quasi imperceptible o fins i tot invisible en algunes èpoques, sobretot les prèvies a una erupció de la SEB. El més curiós d'aquesta pertorbació van ser les seves conjuncions i interaccions amb la Taca Roja. Al principi, la STrZD posseïa una deriva més alta que la GRS, per la qual cosa l'atrapava de nou cada dos anys. No obstant això, a cada conjunció la deriva de la Taca roja s'accelerava i d'aquesta manera, cada vegada es dilataven més els encontres, que en van ser 9 en total. Finalment al 1939, en el seu desè encontre va desaparèixer quan, casual o no, s'estaven generant els tres ovals blancs de la STB o WOS.

strd1904.jpg (27810 bytes) La naixent STrZD vista al 1904 per en Comas Solà.

Aquesta pertorbació no va ser única. La majoria dels escassos dibuixos de Júpiter del segle XIX mostren aspectes que en tot recorden a la pertorbació de 1901-39. És més, quan la pertorbació és molt visible, la Taca roja sol ser molt dèbil o quasi invisible i així va ser en quasi tot el segle XVIII i durant la major part del segle XIX, excepte en les seves dues últimes dècades. Amb posterioritat hi han hagut altres STrZD, en ocasions denominades "tires tropicals" doncs es desenvolupaven generalment com a conseqüència de l'evolució d'un apèndix o banda tropical que partia de la Taca Roja, però totes elles van durar poc. Les hi va haver al 1941, 1946, 1955, 1967, 1970, 1975, 1979-82 i 1984. L'última detectada, precisament descoberta pel GEA (J. Guarro), va ser el 1993, poc abans de la SEBD d'aquell any, quan la regió era molt clara i res no feia presagiar el seu desenvolupament, doncs solen ser l'epíleg d'una SEBD o d'un episodi de una gran activitat continuada de la SEB.

 

 

Aspecte d'una STrZD tal com ho van captar les càmeres de Voyager 2. Es percep la part interior i una vigorosa columna final. Les taques de la SEBs que avancen en direcció a la Taca roja, són deflectades cap al Sud (a dalt) per la columna i recirculen en sentit contrari.

 

 

Esquema dels moviments de la Pertorbació de 1979 i d'altres detalls relacionats directa o indirectament amb ella, segons Sánchez Lavega.

 

Existeixen algunes teories per a explicar amb major o menor fortuna el comportament d'una STrZD. De moment l'única cosa fiable és el que ens mostren les observacions, i és que les columnes davanteres i posteriors marquen els límits d'una gran cèl·lula de circulació tancada en sentit anticiclònic. És a dir, mentre que la circulació en la STrZ (i en tot el planeta) és barotròpica (en el sentit dels paral·lels), al nivell de les columnes la circulació és en sentit meridional. S'han observat taques progressant per la SEBs que, en arribar a les columnes han estat desviades cap al sud, per a reprendre la seva marxa al llarg de la vora nord de la STB en sentit contrari, fins i tot en ocasions intervenint la Taca Roja tancant el circuit. És l'anomenada "recirculació" o "circulating current" en els relats clàssics del planeta. Pot sorprendre aquest comportament, però no cal oblidar que en cert mode la pròpia Taca Roja es comporta com una vigorosa cèl·lula d'aquest tipus. És possible que el fenomen de les STrZD, si més no permanent, si pot estar present en ocasions sense que siga detectable quan no existeixen núvols foscos en el seu interior. Tal seria el cas de la STrZD de 1993. De ser cert, l'activitat de la SEB no seria la causa sinó que simplement posaria de manifest el fenomen a l'aportar núvols "traçadors". Malgrat això, els seus efectes sobre la STB donen a entendre que pot tractar-se d'un fenomen molt més complex.
 
 

 

Pertorbació Tropical Sud apareguda a principis de 1993. Les fletxes assenyalen la posició de les columnes davantera i final. La imatge (Pic du Midi) mostra l'aspecte que tenia el 26 de març d'aquell any. Va anar avançant cap a la Taca roja, a la que va atrapar a finals de maig. A més a més, va alterar profundament el desenvolupament de la branca SEBs de la SEBD que es va iniciar el 6 d'abril, impedint durant un mes i mig que progressés. L'aparició d'aquesta STrZD prèvia a la SEBD sembla demostrar que la una no és estrictament conseqüència de l'altra, sinó que el material fosc d'una SEBD simplement pot actuar de "traçador" o "assenyalador" del fenomen, posant-el de manifest.

La Pertorbació de 1993 vista en la banda del metà de 890nm des de Pic du Midi. Aquesta imatge proporciona una informació preciosa de cara a la comprensió del fenomen. Es perceben perfectament les dues columnes o extrems còncaus així com que l'interior és més fosc, la qual cosa indica que es troba a un nivell més profund que les seccions blanques de la STrZ visibles a un costat i a l'altre, les quals constitueixen dues cèl·lules de circulació anticiclònica. La de l'esquerra s'estenia fins a la Taca roja que probablement tancava el "circuit", mentre que la de la dreta s'anava diluint amb la distància, el que suggereix que tal vegada no es tancava la recirculació per l'altre extrem. El detall brillant de la part superior, a la STB, és la WOS FA.

 

Bibliografia

puntet.gif (63 bytes)B.M. Peek, The Planet Jupiter, Faber and Faber, London, 1958

puntet.gif (63 bytes)J.H. Rogers, The Giant Planet Jupiter, Cambridge Univerty Press, 1995.

puntet.gif (63 bytes)A. Sánchez-Lavega y R. Rodrigo, Ground based observations of synoptic cloud systems in southern equatorial to temperate latitudes of Jupiter from 1975 to 1983, Astronomy and Astrophysics, 148, 67-78 (1985).
 


planetes.gif (2293 bytes) inicial.gif (2093 bytes) mapaweb.gif (1879 bytes)